MLTV 1401-6 /2017/ Intercultural and Language (ICL) / Tailàndia

Volunteer Spirit Association (VSA)

Localitat

Sakon Nakhon, Tailàndia.

L’experiència en el camp

Em dic Carla i sóc de Manresa, una ciutat situada prop de Barcelona. Tinc 26 anys i vaig estudiar la carrera d’Educació Primària. Vaig acabar-la fa dos anys, però no hi havia manera de trobar feina en aquest camp. Per això, a principis del 2017 vaig prendre una decisió: volia viure una experiència única, interessant i emocionant, fer alguna tasca de voluntariat sobre l’educació en algun lloc del món. Després de cercar i contactar amb diferents associacions, finalment vaig trobar COCAT i a continuació, COCAT em va brindar l’oportunitat de venir a Tailàndia col·laborant amb la VSA (Volunteer Spirit Association) per participar com a mestra d’anglès en una escola-internat de Sakon Nakhon, al nord-est de Tailàndia.

Després d’un llarg viatge, el 31 d’octubre vaig arribar al sud de Tailàndia, no pas al meu destí final. La primera setmana vam estar amb VSA per tal d’introduir-nos en la cultura tailandesa i conèixer altres voluntaris de França i Indonèsia també de VSA. El taxi es va aturar en un petit barri on viuria la meva primera setmana a Tailàndia. Vam fer alguns amics tailandesos que treballen per la VSA que ens van ajudar a estar bé, còmodes i, poc a poc, sentir-nos millor. Vam fer moltes activitats junts aquells dies. En només quatre dies, aquelles persones eren com la meva família. Però la setmana va acabar i el diumenge vaig haver de prendre dos vols per anar a Sakon Nakhon per començar el meu projecte. Era moment de dir adéu als altres voluntaris.

Seguia la meva aventura sola i altre cop en aeroports. Dos mestres de l’escola m’esperaven a l’aeroport de Sakon Nakhon. Després d’uns quaranta minuts en cotxe, vam arribar a l’escola-internat on viuria i treballaria com a voluntària fins al març.

L’endemà vaig començar les classes. Era un dilluns al matí i estava molt nerviosa. Un mestre em va venir a buscar a casa per acompanyar-me al lloc on s’esmorzava i després al lloc del pati on aixequen la bandera cada matí i fan una primera xerrada matinal. Allà em va tocar presentar-me davant ells.  Quan vaig conèixer als altres mestres em vaig sentir bé, tothom em somreia i semblaven contents de la meva arribada però alhora jo em sentia tan nerviosa. Tot era nou.
Aquell matí em van preparar l’horari de les classes i un cop fet em van dir que ja podia anar a la següent classe i començar. Així, de cop i volta! Evidentment vaig haver d’improvisar la primera classe i quins nervis! Però va anar prou bé, quina experiència! Va ser realment interessant perquè, malgrat els alumnes no parlen anglès, van poder comprendre el joc i van jugar molt bé. Des d’aleshores he anat millorant les classes, adaptant-les a les seves edats i coneixements, variant activitats, centrant-me en ensenyar un anglès útil per a ells, utilitzant projeccions, fent manualitats, moltes activitats de parla i escolta, també alguna fitxa, he après moltes estratègies per fer l’anglès divertit i interessant. Els mestres tot aquest temps m’han donat llibertat absoluta per preparar-me les classes i per a mi això ha sigut apassionant. Ha estat tot un repte ensenyar anglès a infants de 6 anys fins a joves de 18.

He après tantes coses noves convivint amb ells cada dia: el llenguatge, la cultura, les classes, el calendari, el menjar, les normes, l’ humor, etc. L’inici va ser dur, molt dur. Potser el que em resultava més incòmode al principi eren les mirades de tothom a tota hora. No diré que ara que ja estic acabant el projecte ja no ho fan… però t’hi acabes acostumant i ho entens, pràcticament no han vist mai gent europea!

He après unes quantes paraules en tailandès. M’agraden els idiomes i tenia interès en aprendre’n, també per a les hores de classe i poder-me comunicar una mica amb els alumnes en la seva llengua. És molt interessant veure com tu ensenyes anglès però, crec que ells m’han ensenyat més coses a mi que jo a ells. En aquesta escola també he observat com a part de les assignatures estàndard que nosaltres coneixem (com ciències, llengua, matemàtiques, etc), per la tarda dediquen les hores a practicar aspectes de la cultura tailandesa, com dansa, música, religió, art, manualitats, etc.

A part de fer de mestra a l’escola, al llarg d’aquests mesos a Tailàndia he viscut altres boniques activitats:
– Al novembre, durant la primera setmana amb els voluntaris vam viure el Festival del Kratong, es tracta de fer una decoracions de forma circular fetes amb fulles de plataner i flors, posar-hi una espelma al mig i al vespre deixar-ho flotar al riu més proper que es tingui. Tothom fa el mateix i el riu queda ple de llumetes precioses.
– He vist molts temples budistes diferents i preciosos i en alguns, he hagut de pujar molts esglaons! Però valia la pena, des de dalt les vistes eren precioses.
– Vaig anar a Bangkok a finals de novembre a veure l’espai construït en homenatge a l’últim rei i les seves cendres. Era una excursió de l’escola i jo també vaig anar-hi com acompanyant.
– Per renovar el visat havia de sortir del país i vaig anar a Malàisia a mitjans de desembre una setmana amb una altra noia del VSA que havia de fer el mateix. Primer vam anar a la ciutat de Penang pel tema del visat i després a una illa preciosa per desconnectar abans de tornar a la rutina.
– A l’escola hem celebrat moltes coses; visites de monjos budes, la visita del ministre d’educació, festa de Nadal, el dia dels mestres, el dia dels esports i encara queda el final de curs, que serà al març.

Ara ja només em queda un mes i crec que quan torni a Catalunya ho trobaré a faltar. Aquests mesos no només he fet un voluntariat com a mestra d’anglès; he viscut de manera relaxada, sense presses, feliç, assaborint cada dia molts aprenentatges, observant accions i reaccions noves per a mi, fent amics, passant pors i superant-les, aprenent una nova llengua, vivint noves experiències, provant una gastronomia nova però boníssima, no preocupant-me tant pels problemes, relativitzar les coses, viure més amb menys,… Per poc que pugui, tornaré.

Em sento satisfeta i realitzada i estic segura que aquells valents i valentes que també ho vulguin fer, també s’hi sentiran, i jo els animo!

Com preparar-se el viatge

Jo vaig començar a pensar que volia fer un voluntariat més o menys un any abans de fer-lo, i uns 9 mesos abans vaig estar realment informant-me i interessant-me per les opcions que tenia. Vaig estar uns dos mesos mirant webs, fent alguna trucada i missatges, i anant a algunes xerrades de diferents ong’s. Finalment la que més em va seduir va ser COCAT i a partir d’aquí ells em van guiar i ajudar molt. Després va venir el tema de l’assegurança de salut, vacunes, bitllets de vol i visat. El visat el vaig tenir dos mesos abans de anar-me’n i les vacunes amb un mes d’antelació era suficient per posar-me-les. Els bitllets de vol els vaig comprar uns quatre mesos abans i he de dir que vaig estar-m’ho mirant força per tal que em sortís més o menys bé de preu i no fos gaire llarg el viatge pel tema escales. L’assegurança també va ser fàcil de fer. Jo vaig anar a una gestoria de confiança i vaig explicar el meu pla de viatge. Ells em van aconsellar i tan sols havia de fer el pagament.

La motxilla va ser el que vaig deixar per l’última setmana. Va ser difícil pensar què podia necessitar els següents 6 mesos. Malgrat intentar ajustar-ho, he de dir que vaig posar alguna peça de roba de més (depèn molt del temps que faci i el lloc on aneu). A la meva escola, per fer de mestra he hagut de portar cada dia faldilles negres o algun vestit una mica elegant i bruses o camises que també arreglin. Són les normes de l’escola, aleshores tan sols el cap de setmana m’he pogut posar la roba que a mi més em venia de gust, excepte pantalons curts o samarretes de tirants. Després de l’experiència crec que és millor anar justa de roba i si necessites alguna cosa, ja t’ho compres al destí (si el destí és barat, genial!) i serà més adequat al que necessitaràs.
Tot plegat no és difícil, el que sí que recomano és anar amb temps, sense presses i fer-ho amb calma i il·lusió.

Introducció a la cultura i la societat

Tailàndia era realment un país desconegut per a mi. No en sabia pràcticament res de la cultura ni les normes. Ara puc dir que és un país on tothom és molt agraït i està disposat a ajudar-te si ho necessites però, a les zones rurals on jo he estat pràcticament ningú parla anglès, per tant la dificultat de la comunicació és un fet que dificulta força les coses. Algunes persones d’algun poble fins hi tot els hi he vist cara de estat de “shock” al veure’m i tothom, absolutament tothom, et mira sense cap escrúpol si ets de fora i estàs en zones rurals.

És un país amb els rols de la dona i l’home molt marcats i normalment les dones s’asseuen amb dones i els homes amb homes, poques vegades es barregen quan s’asseuen a taula. Les mestres mai porten pantalons per fer classes a no ser que sigui l’equipació d’esport.

Altres aspectes curiosos per a mi de la cultura és que tenen molt clara la jerarquia d’edats, és a dir que la gent jove serveix a la gent gran. Tema contacte físic, res. Gairebé no he vist mai que es facin abraçades i mai petons. La seva salutació sempre és amb les mans juntes com si es resés. Es treuen les sabates sempre abans d’entrar algun espai particular. No mengen amb la forquilla; a la boca només la cullera i per ajudar-se utilitzen la forquilla. Ganivet no en fan servir, només per cuinar.

Cada matí a l’escola es canta l’himne davant la foto del rei i s’alça la bandera. Quan es canta l’himne tothom es queda immòbil! El seu idioma és totalment diferent, igual que l’alfabet i em va resultar curiós escoltar la seva melodia al parlar. El que poden semblar preguntes, no ho són i el que sembla sorpresa o exclamació, tampoc. Tenen una obsessió en voler ser blancs i cada dia es posen una mena de pols blanca a la cara. El Rei és com un Déu per a ells, li tenen una devoció absoluta i també a la seva religió budista. Tothom té molt coneixement de la seva cultura però en canvi són un país força tancat i pràcticament desconeixen les cultures dels altres països (almenys això és el que he vist a zones rurals).

Com moure’s

Per la primera setmana d’introducció a la cultura al sud vaig agafar un taxi des de l’aeroport fins la casa de voluntaris, seguint les instruccions de VSA. Després, per arribar a l’escola vaig haver d’agafar dos avions; un fins a Bangkok i després un altre fins Sakon Nakhon. Aquests bitllets me’ls va pagar l’associació.

Un cop a l’escola pràcticament no m’he mogut massa. Si havia d’anar al poble, algun mestre amb cotxe m’hi acompanyava. Aquí a l’escola no hi arriba el transport públic.

Com comunicar-se

Et comuniques com pots. Aquí pràcticament ningú parla anglès, però és interessant veure com poc a poc ells van aprenent una mica d’anglès i tu, amb ganes de fer-te entendre, aprens una mica de tailandès. I és que la comunicació és tan important!! També ajuda molt el llenguatge corporal. Però s’ha d’anar en compte perquè a Catalunya hi ha gestos que per nosaltres són normals i ja entenem com està la persona quan ho fa només amb una mirada, però ells no. Per ells hi ha hagut gestos que jo he fet que no han entès. I alguns gestos que fan ells que jo no sabia què volien dir. Cultures diferents!

Diners

Aquí a Tailàndia tenen Baths, 100 Baths equivalen a 2 euros i mig aproximadament. Un dinar bo i complet val uns 70 Baths (noddles, amanida i beguda). Molt barat. En general tot és molt més barat que a Europa. Jo per venir a Tailàndia portava euros en efectiu i a més una targeta de crèdit. Vaig canviar al principi 3000 Baths (80 euros) aproximadament a l’aeroport per tenir efectiu les primeres setmanes. Però em van durar molt i a part amb la targeta de crèdit pots treure diners als diferents caixers que pots trobar (tot i que en zones rurals no n’hi ha gaires). La pega és que als caixers et cobraran comissió així que si n’has de treure, treu-ne forces un cop, la comissió serà menor en comparació si treus pocs diners. Però el millor és portar euros en efectiu per canviar de nou quan s’acaben els Baths. Pel que fa on guardar els diners, doncs en diferents moneders. En un sempre va bé tenir els euros i la resta una mica repartits en diferents llocs.

Alimentació

Aquí sobretot mengen arròs acompanyat amb diferents plats de vegetals, porc, pollastre, sopes, amanides,… Tot és molt bo i la majoria són picants, alguns menys que d’altres. També són molt típics els bols de noodles amb vegetals i porc, pollastre, peix, calamars o gambes. Acostumen a fer el menjar al vapor, bullit i a vegades saltejat a la paella.

A l’escola fem tres àpats. A les 7:30 del matí esmorzem, a les 12 dinem i a les 18 sopem. En tots els àpats es menja el que comentava; arròs amb algun acompanyament. Malgrat ser sempre similar, a mi m’agrada molt i fins ara no me n’he cansat. Els àpats sempre els hem fet a la cantina de mestres, tot i que algun dia anem a algun restaurant o fira i mengem fora, o comprem ingredients i fem algun sopar sota el porxo de la casa d’algun mestre.
Tenen moltes fruites fresques i boníssimes que compensen el picant dels àpats.

Viatjar abans o desprès del camp

Crec que depèn del projecte. En el meu cas, jo he fet escapades de cap de setmana pels voltants de l’escola i al desembre vaig haver d’anar una setmana a Malàisia per renovar-me el visat i l’escola em va concedir la setmana de festa. Però potser aconsello més viatjar després del projecte, jo de fet ho faré. El projecte l’acabo el 10 de març i fins el 30 estaré per Tailàndia viatjant.

Jo recomano viatjar després. Abans jo no ho faria, crec que es gaudeix més després, ja que coneixes més bé la cultura, estàs més integrat al país i entens millor les coses, les vius diferent.

Altres consells

Important tenir un endoll universal. En principi a Tailàndia està adaptat pels nostres endolls també, però per si de cas, no ocupa i et salva en algunes ocasions. Roba ampla, fresca i de màniga llarga i pantalons llargs, segons on vagis serà el més idoni.

Els Tailandesos tot el dia, i casi a tota hora riuen; et miren i riuen, els parles i riuen… sembla que riguin de tu però, no en facis cas. Són així de simpàtics. És la seva cultura i riuen perquè realment estan feliços i els agrada que hi siguis.
El primer mes és dur, tranquil/l·la. Respira. En unes setmanes tot es veu diferent. Tingues calma i paciència. No pensis. Tan sols viu el dia a dia i el que se’t presenti.