Nashville, Estats Units

Nashville, Tenessee, USA

L’experiència en el camp

El camp de treball consistia en la rehabilitació i reconstrucció de vivendes afectades per una forta riuada que va passar l’any anterior. Les feines es feien en vivendes particulars i, degut al temps que havia passat, la majoria ja estaven pràcticament enllestides i només faltava pintar, posar el terra i coses així. A part d’aquestes feines també vam enderrocar una casa; primer traient la façana exterior, l’aïllament, les parets interiors i deixant només l’estructura, i després ho vam estirar amb una pick-up! Realment aquesta ha estat una de les millors experiències de la meva vida! No només perquè és una activitat que normalment no fas, sinó perquè pots veure com està construït tot i, en el meu cas que estudio arquitectura, és una activitat que em va ser de moltíssima utilitat.

Cal dir que la feina era bastant dura. Treballàvem de dilluns a divendres de 8 del matí a 4 de la tarda i feia moltíssima calor. A més vam agafar una onada de calor que afectava a casi tot el país i estàvem normalment al voltant dels 35-38ºC.

La feina la desenvolupàvem amb voluntaris locals, gent de Nashville, que oferia el seu temps com nosaltres, però ells hi estaven tot l’any. Eren homes grans, al voltant dels 60 anys, però que treballaven sense parar, sense pensar en el que es cansaven… I crec que veure aquesta disponibilitat i aquest sacrifici ens animava a nosaltres a treballar! Amb ells vam conviure bastant: anant a concerts, partits de baseball i futbol americà, prenent gelats, etc. La gent que anava a aquella església també es bolcava molt amb nosaltres i vam anar a les seves piscines i també vam fer sopars tipus barbacoa!

Pel que fa a la camp leader, ja era el seu tercer camp de treball als EUA, tots com a monitora, i n’havia fet el primer a Kenya amb la mateixa organització que va ser quan va conèixer el director i van iniciar la relació. Personalment crec que era la peça que ens unia a tots. Era bastant més gran que nosaltres, però tenia un esperit molt alegre.

Tothom ha sentit a parlar dels Estats Units, n’ha vist paisatges i ciutats a les pel·lícules o a les revistes. Tots tenim una idea prèvia del país ja que el mengem a totes hores. Jo ja havia anat anteriorment a Chicago i Nova York però aquest cop ha estat diferent. Nashville és la capital de la música, en tots els sentits. Hi ha música a tot arreu i tothom n’està relacionat. En essència és bàsicament Country i Bluegrass (el del banjo!) o sigui que és molt possible que hagis escoltat algun cop alguna cançó.

Pel que fa a la gent d’allà tots eren bastant religiosos (a part de que l’organització que gestionava el camp era una església i dormíem allà i tot) però sempre respectant les teves idees. Això és important perquè quan estàs a milers de kilòmetres de casa i et trobes que no respecten la teva cultura tot fa més mal, pel que has de ser respectuós amb la seva cultura també. A més, al meu camp hi havia una noia musulmana que va coincidir amb el mes del ramadan i no hi va haver cap problema.

A més, el tema del patriotisme és una cosa fora del normal. Bé, del normal aquí, però allà és una bandera a cada cantonada, a cada autobús.

Com moure’s

Nashville no té cap connexió directa amb Europa com sí hi ha a Nova York, Chicago, Washington DC, etc. De totes maneres hi ha un aeroport a la mateixa ciutat al que es pot volar des de pràcticament qualsevol ciutat del país. A banda estan els autobusos, que són molt més barats i arriben a ciutats que no hi pots anar en avió o surt més car. La xarxa de tren és inexistent, només passa una i és per mercaderies, pel que aquest sistema és gairebé inimaginable. L’altre medi de transport és, evidentment, el cotxe. L’utilitzen fins i tot per creuar el carrer, literalment! (A nosaltres ens van portar un cop a l’altra vorera amb cotxe i va ser un dels moments més memorables de tot el camp).

La moneda que utilitzen és el dòlar. El canvi euro-dòlar ens afavoreix moltíssim ara mateix, pel que sempre és un avantatge.

De tota manera allà no vam gastar més de 150 dòlars en el mes que hi vaig estar. Acostumàvem a menjar sempre a l’església i si fèiem alguna sortida sempre podíem fer-nos un entrepà o el que fos. Igualment vam sortir tres o quatre dies a sopar fora i també a dinar i ens ho vam pagar nosaltres perquè vam entendre que ho estàvem triant ja que, com ja he dit, allà ens oferien tot el menjar que volguéssim. També vam anar a un concert en un local que cobrava entrada, però la gent d’allà ens va convidar.

D’altra banda, a l’infosheet ens deien que no portéssim més de 100 dòlars (aprox. 70 euros), però personalment trobo que són pocs diners per estar 4 setmanes fora de casa, comprant regals i menjant d’allà. Sempre es pot pagar amb targeta, això si. Jo portava la Visa i la Visa Electron (tipus carnet jove) i no vaig tenir cap problema.

Alimentació

L’església ens proveïa de tot el menjar. L’esmorzar acostumava a ser cafè, cereals, llet, sucs, pastes, fruita. Bàsicament et podies preparar el que volguessis. El dinar durant els dies de treball el preparàvem abans de sortir pel matí i eren sandvitxos de pa de motlle amb enciam, formatge, pernil dolç i coses així. També teníem abundant fruita, iogurts, verdures, etc. Els sopars i dinars dels dies que no treballàvem ho acostumàvem a cuinar nosaltres, per torns. Dos o tres dies vam cuinar plats del nostre país (jo vaig fer una truita de patates i em va sortir boníssima). Pel general fèiem pasta, carn, pollastre, etc. Acompanyat sempre amb amanida i arròs o verdura. Crec que teníem la possibilitat d’alimentar-nos molt i molt variat. Evidentment que no són els mateixos aliments que a casa teva, però això ho has de tenir clar en el moment que vas a un país estranger. De tota manera, el mite del menjar americà aquí es va desfer! Sempre hi havia fruita i verdures de tota classe. A més, els dimecres i diumenges ens demanàvem si volíem que compressin alguna cosa especial i ens la compràvem.

A part dels àpats normals, els dimecres a la nit sempre fèiem com un sopar de germanor amb gent de l’església, els propietaris de les vivendes que estàvem arreglant. Podia venir qui volgués, cosa que la vaig trobar molt maca perquè així comparties més coses.

Jo vaig viatjar sola abans i després del camp. Abans del camp, però, vaig contactar amb la resta de voluntaris internacionals mitjançant la plataforma de voluntaris internacionals (la clau d’accés i usuari tel donen després d’haver-te inscrit a algun camp) i els hi vaig preguntar si algú volia venir amb mi. Reconec que va ser una mica estrany, si algú que no coneixes de res t’envia un email dient-te si vols venir amb ell/ella de viatge, però jo ho havia d’intentar perquè ja tenia en ment visitar algun lloc després del camp.

De totes maneres viatjar sola ha estat una de les millors decisions de la meva vida (després de la decisió d’anar a aquest camp). Pots visitar el que vulguis sense la problemàtica de viatjar amb un grup o alguna persona més. També és veritat que de tant en tant voldries tenir algú conegut al teu costat, però quan vas sol de seguida comences a parlar amb la gent i la gent acostuma a ser bastant amable.

També és cert que, després del camp, vaig estar bastant trista perquè enyorava la gent del camp de treball ja que sempre havia estat envoltada de gent i vaig fer moltíssima amistat amb dos nois francesos. Així que era bastant estrany després d’un mes, trobar-se tota sola en una ciutat que no coneixes.

Al viatge d’abans del camp vaig estar a casa del director del camp de Washington DC (vaig volar de Barcelona a Washington) durant un parell de dies i allà vaig conèixer a la camp leader. El viatge de Washington a Nashville el vam fer en cotxe i va durar unes 13 hores. El punt positiu d’això és haver conegut a la camp leader, ja que vam fer molta amistat.