Togo– Yokele
Localitat, poble
Yokele
L’experiència al camp
Organització Astovot. El dia a dia del camp de treball era molt rutinari i tot és fa en el que aquí diríem horari europeu (horari europeu a l’Àfrica! Ostres!!) però sí: llevar-se molt d’hora, esmorzar (molt d’hora), reunió, treball, descans, dinar (molt d’hora), descans, sensibilització descans, sopar (molt d’hora), descans i dormir. La veritat és que al principi em semblaven massa estones lliures. Era quelcom que al principi no entenia i em posava una mica nerviosa. El meu raonament era: però què fem sense fer res? Aprofitem per anar a visitar coses, a fer excursions, etc. però mica en mica te’n adones que simplement estar allà ja és fer quelcom. A més, a mida que passen els dies agraeixes aquestes estones per desconnectar i pensar en les teves coses, anar a rentar roba, aprofitar per dutxar-te, anar a fer una cervesa amb algun company, etc. I d’aquesta manera t’acabes adonant que sempre passen coses noves, sempre hi ha quelcom que et sorprèn!
Les activitats quotidianes com cuinar, fer la bugada, dutxar-se, anar al lavabo, etc. porten molt de temps. Sobretot les relacionades amb l’aigua ja que s’ha d’anar a buscar a la bomba d’aigua del poble (i si no funciona al riu). A més, mai tens les coses a ma. Per exemple, si has de dutxar-te primer has d’anar a buscar l’aigua (fer cua, tot i que la gent del poble sempre s’entestava en deixar-nos pas) i portar-la a la dutxa, després agafar el sabó, la roba neta, la tovallola i el que es necessiti i després dutxar-te. Amb una galleda i un pot de plàstic per tirar-te l’aigua per sobre (mica en mica li vas agafant pràctica!) O el tema de cuinar també és molt lent (fer el foc, fer bullir l’aigua mentre ventes perquè no s’apagui el foc i preparar el menjar de manera ben diferent a la que estem acostumats). En aquest cas sort que hi havia togolesos en tots els grups de cuina ja que sinó crec que no haguéssim sabut què fer!
Pel que fa a la sensibilització la nostra feina va consistir en fer arribar la informació sobre la SIDA (prevenció, vies de transmissió, protocols d’actuació sota sospita d’infecció, demostració de com posar de forma correcta un preservatiu i resoldre dubtes) al màxim de gent possible. Per fer-ho vam organitzar-nos de la següent manera: ens vam dividir en grups de 3 o 4 persones i vam assignar a cada grup un o dos barris del poble. A més a cada grup hi havia una persona de la Creu Roja del poble (resident al barri que ens tocava) que ens acompanyava i ens presentava a les cases. Abans, però, de començar a anar per les cases, vam passar uns primers dies d’adaptació, formació i organització.
Primer va venir un metge de Lomé a fer-nos una formació específica sobre la SIDA i després vam crear els grups i vam organitzar-nos cada un a la seva manera. Quan ja portàvem un parell de dies amb la sensibilització porta a porta vam començar a parlar de la sensibilització de masses. Això va consistir en fer una actuació a la plaça del poble per tal d’arribar a totes aquelles persones amb qui no havíem pogut parlar a les cases. Així doncs, l’estona de treball del matí consistia en preparar el teatre, els esquetxos, el concurs i el ball de l’actuació de sensibilització de masses i el treball de les tardes consistia en fer la sensibilització porta a porta.
Pel què fa el grup, el bon rotllo va imperar durant tot el camp de treball i l’ambient que es respirava era de companyonia. No hi va haver conflictes greus entre nosaltres i l’entesa va ser el que va predominar durant els 15 dies que va durar el camp. Així doncs, en guardo un molt bon record; va ser una experiència única.
El visat des d’Espanya és caríssim, perquè s’ha d’enviar tota la documentació a Paris, on està l’Ambaixada. Existeix la possibilitat de treure’s el visat al mateix aeroport, únicament s’ha de tenir en compte que la duració és de 7 dies, i hauries d’anar immediatament a renovar-ho (dos dies).
Introducció a la cultura i la societat
Lomé, la capital, té 737.000 habitants i és el centre administratiu i industrial de Togo. Jo només hi vaig passar una nit i un matí a l’arribada i un dia i mig a la tornada però la sensació que me’n vaig endur va ser de caos de cotxes i taxi-motos i de molta gent amunt i avall, sobretot al centre. També de molt control policial: durant el trajecte en moto de l’aeroport a l’hotel on vaig passar la primera nit ens va parar la policia i no van ser precisament amables. També l’últim dia mentre anava en taxi-moto cap a casa d’un company de camp vaig pensar de gravar un tros del trajecte. No vaig veure que passàvem per davant de policies i sense jo voler-ho els vaig gravar. Doncs van començar a cridar-me molt esverats que parés la càmera amb cara de pomes agres!
Durant tot el dia al centre de la ciutat hi ha molt de moviment i els mercats estan plens de gent. Bé, de fet sempre hi ha gent amunt i avall tant a la ciutat com a les zones més rurals, la gent fa vida al carrer. Això sí (a Lomé i a tots els llocs on vaig estar), el ritme de vida fa honor al tòpic: és molt més lent que el nostre! També hi ha música a totes hores (ja sigui enllaunada o el so dels djembés, però sobretot enllaunada) i forta, molt forta! Quan jo hi vaig ser (l’any del mundial a Sud-àfrica) la banda sonora era el Waka Waka de la Shakira. També s’escolta molt rap i el tradicional reagge. Però un cop als barris, almenys pels 3 que vaig estar (tot i que molt poc temps) regna la tranquil·litat. Com també hi havia molta calma a l’aeroport, on vaig esperar-me uns ¾ d’hora que em vinguessin a buscar el dia que vaig arribar. Això sí, eren les 3 de la matinada! Tot i així, el dia de marxar (a les 19h-20h aproximadament) sí que hi havia molt més moviment però gens estressant. Suposo que el fet d’anar acompanyada també et deu canviar la percepció.
Kpalimé és una de les ciutats més grans i importants del país: té 28.000 habitants. Molt a prop hi ha el punt més alt del país: el mont Agou (986m). Tot i que tampoc hi vaig ser molt, més aviat de passada, és una ciutat tranquil·la i amb molt de moviment alhora. M’explico: tranquil·la en el sentit que pots anar sol a tot arreu sense que ningú t’atabali. La gent sembla que està molt habituada a veure-hi blancs; però alhora pot ser estressant ja que sempre hi ha molt de moviment (més a les tardes) i soroll i música a tot arreu. Com a tot arreu també hi ha molts nens i nenes i molta gent al carrer sempre. I no deixa de cridar l’atenció veure una munió de nens i nenes i també de persones adultes aturades davant d’una botiga mirant molt atentament una tele!
Yokele és molt més petit i tranquil. Té un carrer principal on hi ha diverses botigues tipus colmado. També hi ha un parell o tres de bars (on sovint després de la feina anàvem a prendre alguna cosa) i una perruqueria. Hi ha una escola i vàries esglésies de religions diferents. Pel que fa al poble en si i a l’acollida de la seva gent només podria dir-ne elogis. Tot i saber que hi ha molta població infantil sorprèn la quantitat de nens i nenes que hi ha per tot arreu!
Aspectes a tenir en compte: en general la gent és molt respectuosa i sobretot a les zones rurals hi ha una sèrie de rituals alhora de menjar, en entrar a les cases que cal respectar. També són molt curiosos i és molt possible que us facin preguntes estranyes i que us toquin la pell o el cabell. En tot cas crec que el millor és ser prudent.
La forma de saludar que utilitzen els amics és fent una encaixada de mans, Això sí té un toc especial que a mi em va semblar genial! Ja ho descobrireu!
El principal mitjà de transport a Lomé i a tot el país, és el taxi-moto, o zémidjan en ewé. És tan habitual i està tan present que hi ha cançons populars que en parlen. Per a trajectes llargs s’utilitzen els taxis col·lectius (sovint atrotinats! Allà tot és de segona o tercera ma). De Lomé a Kpalimé hi ha uns 120 km i en el meu cas vaig arribar-hi amb una companya del camp en un taxi col·lectiu amb nou persones més. Els preus s’han de pactar abans d’emprendre el viatge. Els primers dies deixeu-vos guiar pels companys togolesos! Coneixen els preus i us ajudaran. Sovint per trajectes curts (taxi-motos) els preus ja estan establerts tot i que poden oscil·lar 100 CFA amunt 100 CFA avall. Això sí, si vosaltres no el coneixeu i el taxista és espavilat us intentarà clavar un preu de yovo (blanc). Un consell per estalviar en transport es pujar dues persones (a part del conductor) a la mateixa moto.
De Kpalimé a Yokele hi ha uns 7 km i la millor manera d’anar-hi és en taxi-moto. Si no recordo malament el trajecte costa entre 300 i 400 CFA.
A l’aeroport em va venir a buscar un membre d’Astovot i vaig arribar a les 3 de la matinada! A la tornada va acompanyar-m’hi un company del camp. Les dues vegades vaig fer el trajecte en moto.
Com comunicar-se
La llengua oficial és el francès però a part s’hi parlen una quarantena de llengües més. El tema de la llengua va ser complicat en el meu cas. Tots els voluntaris del camp on vaig participar tenien com a llengua materna el francès. Bé, pels togolesos no era la llengua materna però el parlen i l’entenen. Va ser una de les dificultats més grans que em vaig trobar ja que tot i que l’idioma “oficial” del camp era l’anglès es va establir el francès com a llengua d’us. Amb els nens i nenes del poble (que sempre estaven per allà amb nosaltres) i els veïns i veïnes simplement ens enteníem. A vegades no cal parlar per comunicar-se. Gestos, somriures i predisposició de comunicar-se sempre ajuda molt!
Tot i així a l’hora de fer la sensibilització porta a porta per les cases de Yokele sovint parlàvem en francès però els membres togolesos dels grups ens havien de traduir a l’ewé ja que la majoria de famílies no parlaven el francès o el parlaven molt poc i si volíem assegurar-nos que el missatge arribés calia fer les traduccions. L’espectacle final que vam preparar era en francès però també vam preparar alguns gags majoritàriament amb mímica o molt senzills.
En tot cas però, sí que vull remarcar que cal tenir un mínim de coneixement de francès per gaudir al màxim el camp. En el meu cas havia fet només un curs i me’n vaig sortir prou bé però si se’n sap una mica més molt millor.
Diners
A Lomé no hi ha problema per canviar euros. Diria que a qualsevol banc en canvien. A nosaltres ens hi va acompanyar un dels responsables d’Astovot el primer dia. Jo no vaig canviar tots els euros que portava perquè no tenia molt clar quants me’n gastaria. A Kpalimé se’n poden canviar de nou. Els diners que s’han de donar a Astovot es poden donar en euros. Els diners que no vam canviar, el passaport i altres coses personals que no volíem perdre els vam poder deixar a la seu d’Astovot. El responsable se’n va fer càrrec així no havien d’estar al camp. La veritat és que tot és molt, molt econòmic per a nosaltres.
Pel que fa el menjar val més no ser gaire maniàtic, hi ha gustos i textures a les que no estem acostumats i pot ser que hi hagi coses que no ens agradin. En el nostre grup el menjar preferit dels togolesos era la pâte (una espècie de massa feta amb farina de blat de moro que es menja amb les mans i acompanyada d’alguna salsa). Si hagués estat per ells n’haguéssim menjat cada dia, però com que als europeus no ens entusiasmava ho anàvem combinant amb arròs i espaguetis. No és que mengéssim malament però sí poc variat. De carn no en menjàvem massa però com que sóc poc carnívora tampoc la vaig trobar a faltar molt. Això sí! El dia de la journée européene vam cuinar cuixes de pollastre i la vaig devorar! El menú de dinar i sopar sempre era plat únic: arròs, espaguetis, la pâte o fu-fu (una altra espècie de pasta però feta d’un tubercle (igname), aquesta era més saborosa que la pâte). El que variava era la salsa. De fruita en vam menjar ben poca. A la zona era cara i no se’n comprava. Els esmorzars eren pa amb mantega, colacao, melmelada alguna vegada i te, cafè (aigualit) o llet condensada. La qüestió del menjar i les compres estava molt organitzat pels togolesos i no vam poder intervenir-hi massa. Només vam poder escollir el que es menjava el dia de la journée européene que vam anar a comprar nosaltres i vam triar tots els àpats. El que si teníem organitzat i on sí que participàvem era en els grups de cuinar, netejar plats, parar i desparar taula, etc. Alguns dies, en les estones lliures anàvem a Kpalimé i aleshores aprofitàvem per menjar fora i comprar cosetes a les paradetes. Així també variàvem una mica.
Viatjar abans o desprès del camp
Jo no ho vaig fer, els dies que tenia de més vaig preferir quedar-me a casa de la gent que havia conegut. Uns dies a Kpalimé i uns dies a Lomé. Tot i així de ben segur se us oferiran per a fer-vos de guia pel país! Suposo que no hi ha problema per anar sol però si aneu amb un togolès crec que molt millor.
Altres consells
Telèfon: Fer trucades a Catalunya des d’un mòbil espanyol surt molt i molt car i si no voleu tenir sorpreses amb la factura el millor és alliberar el mòbil i comprar (o que us deixin) una targeta togolesa. Podeu anar comprant saldo segons les vostres necessitats i així també anireu controlant la despesa. Pel tema d’alliberar mòbil, si no recordo malament, la companyia està obligada a alliberar-lo si fa més de dos anys que teniu el mateix mòbil. Ah! No hi ha cabines! Bé almenys jo no en vaig veure cap.
Internet: És molt econòmic. Dels llocs on jo vaig estar a Lomé n’hi ha i la connexió és força bona tot i que lenta. A Kpalime també n’hi ha però molt i molt lenta i a vegades hi ha dies sencers que no funciona. A Yokele no n’hi ha.
Webs d’interès
http://www.indexmundi.com/es/togo/
http://ca.wikipedia.org/wiki/Togo http://www.ethnologue.com/show_country.asp?name=TG
http://hdrstats.undp.org/es/paises/perfiles/TGO.html