Vietnam – Bo De Pagoda
Localitat, poble
Bo De Pagoda
L’experiència en el projecte
Cura d’infants, nens i nenes, a Bo De Pagoda, un orfenat de la ciutat. Més tard, em vaig incorporar a un altre projecte, a la Youth House, on feia classes d’anglès a nens i nenes i adolescents. La meva incorporació aquí va ser per substituir un voluntari que es quedava més temps a Hanoi i que deixava aquest projecte per incorporar-se a un altre. Va ser una cosa que va sorgir allà, no estava previst, però els coordinadors m’ho van deixar fer.
A l’orfenat hi ha una rutina encara que aquesta pot ser que canviï segons els coordinadors que hi hagi en aquell moment. Cal dir que sovint un té la sensació de desorganització, ja que si comparem la manera de fer oriental amb la nostra ens semblarà que allò és “xauxa”, però cal entendre que es tracta d’un fet cultural i intentar fer un canvi radical per part dels voluntaris internacionals potser violentaria els autòctons. A ells els agrada així i cal respectar-ho, en la mesura que sigui possible. No vull pas dir que no hi hagi uns hàbits i una rutina, però són més flexibles, més desordenades.
Els nens pinten i juguen entre una hora i una hora i mitja. Després esmorzen (el que hi hagi, normalment són dolços, poques vegades fruita. Si es porta alguna cosa als nens, és una bona idea dur fruita per berenar o esmorzar! La podem comprar ben a prop d’allà i ben barata!). Després de jugar una mica més, els voluntaris se’n van a dinar, aproximadament a les 11h o les 11:30h. Cap a quarts d’1 es torna a l’orfenat. Els voluntaris juguen i pinten amb els nens o bé fan migdiada, fins que són més o menys les tres del migdia.
Tal com he dit vaig estar a dos camps i per tant us puc explicar també aquesta experiència. Un dia a la Youth House: a l’escola és diferent, al matí es fa classe, però els voluntaris internacionals només hi són a les classes d’anglès, per tant arriben quan els toca, després es dina tots junts. El cuiner fa el dinar i també te ajudants. Llavors es dina en dos grups, alguns monitors amb el grup de grans i alguns altres amb el grup de petits. Després hi ha una estona d’esbarjo, els nens poden fer migdiada, jocs, distreure’s mirant la televisió, etc. Després d’aquesta hora i escaig de descans es reprenen les classes (però pot ser que els voluntaris internacionals no es quedin, si és que els toca classe en vietnamita. És a dir, en funció de la lliçó, els voluntaris es queden o no).
Com la majoria de la gent, abans de marxar vaig consultar algunes guies, com la Lonely Planet (aquesta està molt bé!). Alguns dels aspectes que destacava era:
- Dur roba que cobrís les espatlles i els genolls, ja que dur-los descoberts era símbol de no respecte cap a la cultura/religió vietnamita. Crec que és bo tenir-ho en compte tot i que en una gran ciutat ni els autòctons ho respecten. Però en un poble està bé mantenir-ho ja que les tradicions sí que segueixen essent força més presents.
- Aprendre a menjar amb els bastons. Resulta divertit i a als autòctons els agrada que t’integris, ho aprecien molt.
Com moure’s
El millor transport és la moto; tothom va amb moto i és molt assequible el seu lloguer. Jo mai en vaig llogar cap perquè quan vaig arribar tots els voluntaris en tenien i com que érem més d’un en els projectes un o altre em portava. Si un no s’atreveix amb la moto (cal ser un una mica hàbil o tenir facilitat, ja que hi ha moltíssimes motos i de vegades el transport és un caos, però no cal patir; un s’hi adapta i gairebé tothom se’n surt!).
També hi ha una xarxa de busos que funciona molt bé, ara, sovint resulta complicat per un que no és autòcton degut a la dificultat de la llengua. Fa falta l’ajuda d’un nadiu per arribar a moure’s bé en bus. Si només has de fer una sola ruta, pot anar bé, però per moure’t per tot arreu de la ciutat, pot ser difícil.
Com comunicar-se
És important aprendre quatre paraules de la llengua, per exemple, els números (molt útils a l’hora d’anar a comprar, ja que sovint fan que el preu no estigui tant inflat, no et veuen tan “turista”) i les maneres d’adreçar-se a les persones (tenen diverses maneres de fer-ho en funció de si la persona és amic, és més gran o més jove que un).
Un pot sobreviure perfectament en anglès, encara que no tots els nens el parlen, alguns (la majoria) saben algunes paraules, es mig defensen, però també pot ser que amb alguns hagueu de parlar amb signes. També és útil servir-se dels voluntaris autòctons per fer-se entendre amb els nens, ells poden fer de traductors, són gent molt amable i normalment no tenen cap problema per fer d’intèrprets, si fa falta. Amb la gent jove i adults és fàcil entendre’s amb anglès; per contra, amb la gent gran costa més perquè pocs el parlen. És per això que si aneu a comprar, i ho feu en llocs autòctons és bo aprendre algunes paraules, com ja he comentat, sobretot els números i els tracte que cal utilitzar segons a qui ens adrecem. Aquí un petit esquema dels tractaments:
La moneda del Vietnam és el dong vietnamita. Jo vaig canviar els euros que portava a l’aeroport, ja que no hi ha bitllets vietnamites disponibles a cap caixa o banc espanyol (o si més no aquesta és la resposta que jo vaig rebre en demanar-ho). Tot i això, els vietnamites accepten euros i dòlars (o la majoria d’ells) el que passa és que és més fàcil que ens enganyin amb el canvi. El que jo vaig fer va ser marxar amb euros i llavors al mateix aeroport de Hanoi canviar-los a dongs.
La moneda va variant de valor de manera que abans de marxar és bo consultar quin és el valor d’un euro en dongs. És important no portar gaires diners al damunt, ja que amb poca quantitat (el que aquí ens semblaria poc) és suficient; per posar un exemple, un bon sopar en un restaurant (no de carrer, sinó tal com aquí el coneixem) ens pot costar, menjant molt bé, entre 3 i 5 €. Això, un dels més cars, cosa que serà poc habitual si anem més “d’estar per casa” ja que la majoria d’àpats, no passaran de l’euro.
És important dur targeta de crèdit, ja que pot ser que se’ns acabi l’efectiu i haguem de treure en un caixer automàtic. Abans de marxar és recomanable anar a la nostra entitat bancària per tal que ens assegurin que tot està correcte i la targeta funciona correctament. Per a més seguretat i tranquil·litat ens la podem fer de crèdit, així sempre podrem treure diners (a diferència de la dèbit). Quan traiem diners és bo que en traguem força quantitat, ja que cada vegada que ho fem ens cobren comissió.
Alimentació
La base de l’alimentació vietnamita és l’arròs. Tots els plats, o la gran majoria, duen, d’alguna manera, arròs: fideus d’arròs (noodles), arròs, espaguetis d’arròs, rotllets d’arròs, etc. Això s’acompanya amb sopes, verdures, peixos o carns però el primer ingredient sempre hi és.
La seva cuina és més lleugera, en primer lloc perquè fan un únic plat, tampoc fan postres i s’ho mengen en un bol petit (com un bol de sopa) que van omplint d’arròs i de l’aliment acompanyant (verdura, peix, carn, etc.). En general la cuina vietnamita és saludable i bona; només cal tenir en compte que nosaltres no estem acostumats a menjar arròs cada dia i això pot comportar restrenyiment, per tant pot estar bé endur-nos algun medicament en el cas que això passi. Si no hi pensem, menjar col bullida ens pot ajudar.
Viatjar abans o desprès del camp
Personalment, penso que és millor viatjar després del camp o bé durant, com vaig fer jo. És clar que cadascú té un pla de viatge, però si teniu ganes de compartir l’experiència de viatjar junt amb la resta de voluntaris, que esdevenen els vostres amics i família, el millor és fer-ho al final, ja que la coneixença entre vosaltres és major i potser, durant l’estada al país ja haureu fet petites excursions amb ells a indrets propers de manera que ja us coneixeu una mica. Si ho feu abans, gairebé segur que viatjareu sols, si aquesta és la vostra idea, doncs és igual quan fer-ho; ara si voleu compartir-ho amb la resta de la colla, el millor és que ho feu després. Una última cosa, si el grup és major, segurament hi haurà més discrepàncies a l’hora d’escollir itinerari, llocs per menjar, etc. Si aneu amb grup reduït i us enteneu força el viatge resulta més senzill i planer ja que de seguida s’arriba un consens. Amb tot, però, des del meu punt de vista, viatjar amb els voluntaris, siguin més o siguin menys, és fantàstic! Una de les millors experiències d’haver anat a fer el camp!